El vi forma part de la cultura, la tradició i el paisatge de Catalunya des de fa més de 2.300 anys. Va assolir molta notorietat durant l'època de l'Imperi romà, fins al punt que la seva producció va ser una de les més apreciades de l'època.

Des d’aleshores, els ceps, les vinyes, els cellers i el vi han configurat l’entorn i s’han convertit en protagonistes de noves formes de comerç, desenvolupament cultural i cohesió. social. Els segles XII i XIII van ser testimonis del ressorgiment de la viticultura i l’enologia, gràcies als monestirs, com ara el benedictí de Sant Pere de Rodes, els cistercencs de Poblet i Santes Creus i el cartoixà d’Scala Dei, que van contribuir a l’aclimatació d’algunes varietats de ceps –que avui són la mare de grans vins– i al desenvolupament d’una cultura que no ha parat de prosperar.

Als segles XVIII i XIX, el conreu de la vinya es converteix en un dels principals motors de l’economia del país, amb una forta demanda de vins i aiguardents catalans a Amèrica i a la resta d’Europa. Després del gran daltabaix que va significar la plaga de la fil·loxera, Catalunya va experimentar un ressorgiment vitivinícola durant el primer terç del segle XX a través del cooperativisme agrari. Els arquitectes modernistes van construir la imatge monumental que necessitaven els cellers cooperatius, anomenats «catedrals del vi», perquè simbolitzaven el renaixement de l’agricultura.

Actualment, la viticultura catalana és en el millor moment de la seva història, amb un poderós sector vitivinícola, capdavanter en la producció de vins de qualitat a tot l’Estat espanyol, i amb una manera de fer que situa els vins catalans entre els millors del món.

Denominacions d'origen catalanes